Propòsits: assignatures pendents

Això són els propòsits: assumptes pendents, assignatures que hem deixat penjades en algun moment, perquè ens véiem incapaços de complir o perquè pensàvem que sempre tindríem temps d’examinar-nos.
Mai no m’havia plantejat propòsits quan un any començava, però aquesta vegada ha arribat el moment. El primer és escriure el que sigui, ni que sigui aquest bloc. El segon, dominar l’anglès més que Faemino y Cansado (si es pequeño y se deja…). El tercer, posar-me ferros a les dents. El quart i ineludible és un viatge interior que no entén de paraules.
Un viatge interior és un recorregut personal cap a l’arrel de les pors, cap al control de les emocions i el domini dels pensaments. Aquest 2012 em proposo superar l’ansietat i l’angoixa que visc quan faig esport, la vàlvula d’escapament que tota la vida m’havia servit per oblidar-me de les preocupacions.
Sí, pateixo estrés, i aquesta situació m’ha generat una ansietat que gairebé només experimento quan competeixo físicament, ja sigui contra un adversari jugant a futbol o contra mi mateix accelerant el ritme d’una cursa. És incomprensible, irracional i, fins avui, inevitable. Aquest 2012, però, guanyaré.
Tot va començar amb una taquicàrdia, a final de setembre de 2010. Durant dos entrenaments en deu dies, vaig patir una arritmia (o això em va semblar) i el cor se’m va accelerar. M’ha passat en mitja dotzena d’ocasions, i del resultat de les proves (electrocardiograma, Holter, ecocardiograma, prova d’esforç, radiografia, anàlisi, prova de tiroides) no n’ha sortit cap problema. L’única explicació oficial: estrés. L’única por per a un mateix: el pitjor.
El dia que vaig patir la primera taquicàrdia, vaig sortir de l’entrenament, vaig seure sobre una barana i vaig pensar en la Núria. Pensava que no la tornaria a veure, que allò ja s’acabava, que no hi havia marxa enrere. Cada cop que em sembla que poc patir un episodi com aquell, m’envaeix la mateixa por del primer dia.
Aquesta por, però, s’esvaeix. Que sigui el que Déu vulgui. Però amb mi no podrà aquesta angoixa irracional. El 2012, com diu la Núria, serà l’any de les coses extraordinàries. Serà l’any en què venceré les meves pors, l’any dels propòsits que ja no quedaran pendents.