Les presses no són bones, havia sentit tantes vegades. Quin tòpic més típic. Quina gran veritat.
Fa un parell d’anys, vaig entrar en allò que tants m’havien advertit sense resultat: l’ansietat. He tingut veritables problemes que només jo puc entendre (si és que ‘entendre’ és el verb apropiat). La foto de la meva vida (no és una pel·lúcula, és una imatge fixa) va passar pel meu davant en una ocasió i vaig tenir la sensació que havia tornat a néixer. Tot el que m’ha passat és (amb pràctica seguretat) fruit de la meva ment, massa acostumada a córrer sense mirar el paisatge. Les presses no són bones, és clar, si no controles l’accelerador.
La meva vida no ha canviat en la superfície però sí en la seva essència. La gran diferència ha estat la forma de córrer, ara admirant el paisatge com mai hauria imaginat. I, com no podia ser d’una altra manera, m’hi ha ajudat incommensurablement un verb al peu de la lletra: córrer.
Sortir a córrer per camins, carrers i carreteres tres cops per setmana em serveix per evadir-me, per trobar-me amb mi mateix i amb el meu cos, a qui la meva ment es pren la llicència de demanar-li com es troba i establir una conversa amigable, honesta, sincera, empàtica durant el trajecte. He deixat el futbol, l’esport que més i millors valors ha aportat a la meva vida. Competir contra els altres ja no m’agradava després dels trenta, el millor d’ara és lluitar cada dia contra mi mateix.
Córrer em demostra que sóc viu, corro per mi i pels que no poden fer-ho, espanto els meus mals i parlo amb mi mateix en un diàleg enriquidor: el de la ment i el cos, el del que veiem i el que no es veu. La millor recepta per anar per la vida, ara que he canviat per sempre, és la de córrer només quan convé i, si podem, quan ens ve de gust; però sempre, sense excepcions, gaudir del paisatge que recorrem.
El bloc d'un somiatruites 