És això. L’optimisme és l’actitud imprescindible per canviar el món des de les arrels, des de la més local de les accions, i també és l’única filosofia (ho és des de Leibniz) que ens ajudarà de veritat a afrontar els reptes del món on ens ha tocat viure.
Ser optimista no significa pensar que tot se solucionarà sol, tot i que fa falta un punt d’ingenuïtat per ser optimista de veritat (no heu sentit mai allò de “ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”?). Ser optimista significa justament al contrari de ser passiu: vol dir creure en les pròpies capacitats per superar qualsevol situació que no ens agrada.
L’optimisme és, necessàriament, el pas següent a creure en un mateix i a confiar en els altres. És una factoria d’esperança (tot anirà bé), una fàbrica de fe: creure, sí, creure en els que ens envolten, en l’esperit emprenedor, en el caràcter positiu, en el poder de les bones idees, en la força de la gent i la bellesa de la vida. Vivim, sense cap dubte, en el millor dels mons possibles i hem d’estar a l’alçada dels esdeveniments.
Només amb optimisme, el camí serà més amable i planer. Pot anar bé i, és clar, pot anar malament; però el que difícilment controlarem és el resultat final, l’únic que podem fer és gaudir del camí.
El bloc d'un somiatruites 