El títol d’aquest article és una afirmació literal. Tenia el cotxe al mecànic, no havien acabat i em van enviar “a fer un cafè” (cosa que no he entès mai: si li dius a algú que vagi a fer un cafè perquè no has acabat, el lògic seria pagar-li tu, no?). Com em passa sovint, no portava “sueltu” i, com que al bar o no et cobren un cafè amb targeta o et llancen mal d’ull, vaig començar una missió cada dia més impossible: trobar un caixer automàtic.
Després de deu minuts caminant en direcció al que creia el més proper (alerta, caminar més de 10 minuts al centre d’una ciutat de 75.000 habitants per treure diners té molta tela), em vaig trobar amb la imatge que il·lustra aquest post. Sí, els bancs cada dia són més lluny, però ja no només en sentit figurat.
La concentració bancària ha provocat això: desenes d’oficines tancades a les ciutats, pobles i barris sencers sense entitat bancària, bancs que aposten per la banca online (que és genial) i l’excusa els val per deixar a l’estacada aquells que no se’n surten tan bé a Internet o aquells que (és clar) busquen una cara a qui demanar explicacions o reclamar una expectativa no complerta.
Sí, els bancs són cada cop més lluny. Mira que s’esforcen per dir que són cada dia més a prop, però ser més a prop no consisteix només en ser al palmell de la mà (per mitjà d’un smartphone, un datàfon o un ratolí) sinó ser present a la vida quotidiana en aquell espai-temps abstracte anomenat “quan fa realment falta”.
Efectivament, els bancs s’allunyen i (precisament per això, o com a conseqüència) s’apropen noves formes de confiar els estalvis, de demanar una oportunitat per posar en marxa o impulsar un negoci, de garantir els estudis dels fills, d’assegurar la jubilació, de demanar una empenta per sortir d’un forat, de pagar un trist cafè sense que el pobre de la cafeteria perdi diners. S’apropen canvis revolucionaris que faran que siguem nosaltres, els del 99%, els que ens allunyem d’aquells que avui ens volen lluny però darrere seu.
El bloc d'un somiatruites 