Sobirania és la paraula. Ni independència, ni secessionisme, ni separatisme. L’1 d’Octubre, Catalunya va reivindicar la seva determinació sobirana: som una nació i tenim el poder de decidir (no només el dret, ara també el poder) el que volem. Entre altres coses, decidirem (perquè ho farem, no sabem quan però ho farem) si volem formar part d’Espanya després de més de 300 anys de provar un encaix repetidament frustrat. Però decidirem molt més. D’entrada, que volem ser una república sense súbdits, amb ciutadans de primera (tots). Més endavant tocaran altres qüestions que passen per plantar cara a la perversió del sistema capitalista, de la justícia, de la pròpia democràcia.
Sobirania és molt més que dret a decidir, és poder de decidir i, vet aquí, deure de decidir. Més que lluitar per ser capaços de prendre les decisions sobre com governar-nos, penso que hem d’obligar-nos a decidir. I és que quan un té el poder de decidir, i només des d’aleshores, és quan ja no hi ha excuses. Mai no serem absolutament independents perquè sempre dependrem d’organismes, de lleis, de tractats, d’interessos i de veïns que no podem controlar. Però serem sobirans, i la sobirania es va guanyar el dret a ser gràcies a tres milions de persones que van gosar sortir a votar el dia 1 d’octubre.
La sobirania és el que fa realment por, no la independència. Perquè, probablement, en un referèndum pactat i consensuat amb l’Estat espanyol hauria guanyat el “no”, o un “sí” tan ajustat que faria tremolar les cames. Però deixar-nos votar significa reconèixer que existeix un país, Catalunya, que té entitat pròpia i que pot marxar si algun dia canvia d’opinió. I marxar significa, no ho oblidem, malmetre enormement l’economia espanyola però, sobretot, ferir l’amor propi del nacionalisme castellà.
Per això, el rei d’Espanya ha fet un cop de puny sobre la taula. Per això, el President de Catalunya ha picat amb els dos palmells sobre la seva taula i s’ha aixecat com no havia fet mai ningú fins ara al vell Imperio que es desmorona. No sé si Espanya durarà gaires anys, no sé si serem independents la setmana que ve, però sé que ho serem tard o d’hora si no canvia una premissa fonamental: que Espanya reconegui la sobirania de Catalunya i, a partir d’aquí, ens sedueixi constantment i intensa perquè ens vulguem quedar. Voluntàriament. Perquè, per la força, la relació entre Catalunya i Castella (que és del que es tracta) és irreconduïble.
El bloc d'un somiatruites 