El meu país no s’atura

 

Avui, milers de compatriotes han decidit aturar el meu país, i el meu país no s’atura. Molts diran que aturar el país és l’única forma que Europa ens escolti; l’Europa que no escolta els clams de més de dos milions de persones demanant democràcia; l’Europa que mira cap a una altra banda amb centenars de milers de refugiats que fugen d’una guerra; l’Europa que maneguen entre quatre i dos són bancs. Jo dic que, si Europa ens mira, que segur que ho fa com a mínim de forma passiva, hauria de veure en Catalunya el país emprenedor, innovador, competitiu cridat a ser el gran motor del sud del continent.

Perdoneu-me perquè no tinc cap intenció d’alliçonar. Parlo per mi, en nom meu i de ningú més. Ho veig així de clar, transparent, diàfan, meridià, inconfusiblement nítid. Però és la meva simple i humil mirada.

Jo, avui, no m’he aturat. He anat a treballar amb la meva dona a la petita empresa que hem construït junts, des de zero o des de menys deu. I he patit la vaga perquè en una empresa petita, que som majoria a Catalunya, no es pot permetre competir en un país que s’atura. I he patit, jo, independentista i demòcrata com el que més, la mirada de reüll dels que avui s’han aturat sense tenir en compte que el dret a vaga és tan indiscutible com el dret a treballar. No ho han tingut en compte perquè, avui, molts volien treballar i no els han deixat, atrapats a la carretera o a l’estació, o tancats a casa per por al que diran.

Jo no tinc por a què diran, però és evident que tinc por. Com tothom. Però avui he estat valent i he treballat de nou del matí a tres quarts de sis. A les sis m’he plantat a la plaça Major de Manresa i, entre una multitud i abraçat a la meva dona, he cantat “Els Segadors” convençut que la lluita pacífica i la persistència en els ideals és l’única via perquè el meu petit país, que s’està fent gran, sigui un nou país de pau i de llibertat. Ara bé: un nou país ha de ser molt diferent de com ha estat fins ara i els ciutadans, penso jo, hem de deixar d’actuar com al segle passat. Defensar el país és fer-lo créixer o, com a mínim, deixar-lo créixer. El meu petit país es fa gran i ens necessita més que mai. Els carrers sempre seran nostres i, si així ho volem, el futur del país sempre dependrà del nostre esforç.

Ja ho deia en Pep: si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, i sense retrets, som un país imparable.